Lectura de poemes ~ Biblioteca Pere Casaldàliga

El diumenge dia 9 de setembre a les 12 del migdia celebrarem la Diada Nacional de Catalunya amb la ja tradicional lectura de poemes a càrrec del grup de teatre "Els pastorets de Balsareny".

Aquest any es llegirà una selecció de poemes de J.V. Foix sota el títol "És quan dormo que hi veig clar"

Us posem un petit tast del primer poema per conviadar-vos a venir.

RAPSODES

1 - Mireia Carreté

2 - Montserrat Sabala

3 - Ramon Carreté

4 - Roc Carulla

5 – Pere Corominas

6 - Lluís Sanllehy

7 - Josep Sensada

8 - Josep M. Soler

9 - Isidre Viu

Sol, i de dol

1 - Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

9 - Oh! Si prudent i amb paraula lleugera
Sabés fixar l'imperi de la ment,
I amb hàbils mots, la passió naixent,
Del meu estil pogués fer presonera;

Si, fugitiu de la faisó estrangera,
Arromancés en dura nit, dolent,
L'amor del Tot i del Res, sense esment
Del fosc i el rar, i a l'aspriva manera

Dels qui en vulgar parlaren sobirà,
-Oh Llull! Oh March!-, i amb claredat de signes,
Rústec però, sever, pogués rimar

Pels qui vindran; si, ponderats i dignes,
Els meus dictats guanyessin el demà,
Sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes!

2 - Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

8 - Quatre colors aparien el món
On em dissolc i on la beutat consir;
Si de la mar faig el meu elixir,
Dels quatre tints assaig el joc pregon.

Bru del teu nu i del teu ésser abscon,
Blau de la mar i dels ulls on em mir,
Blanc de l'hostal i, puix que em plau el gir,
L'ardent vermell que el teu llavi difon.

Altre deport no sé, ni vull per mi;
Bàrbars sé els temps i els anys m'hi fan enclí,
La sang em bull, i el que vull és confús.

Oh Rafael, entre tots el Diví;
Brueghel però, i Bosch eterns i durs!
Davant la mar el meu goig és l'art clus.

3 - No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.

Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes.

7 - Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia

—Que el cor encén i el meu neguit desvia—
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia

Del meu errar per tamarius i lloses;
—Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!—
Tornessin ver l'Abscon, i en cales closes,

Les imatges del son que l'ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança
En Immortals Absents, fos llum i dansa!

4 - No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.

Sòl de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

6 - Vinguen els rems que só d'estirp romeva,
Em penja el sol al pit entre coralls
I dic, a bord, que enyor serres i valls
I la vida de l'orri en temps que neva.

Els llops mai m'han fet por; a casa meva
Empait bruixots amb flama d'encenalls
I jac cobert de sacs amb els cavalls
O funy, braç mort, la pasta que no lleva.

Só qui petjà el mallol i ullà la vella,
I em capbús en gorg fred si el fadrí estella
O abraç la lluna en difícil meandre.

Cal risc en terra i mar, i en l'art novella,
Per a besar un cos xop sota canella
I caure als trenta-tres, com Alexandre!